L’enfocament sistèmic va suposar una veritable revolució en el camp de la psicoteràpia ja que, entre altres el concepte de causalitat canvia radicalment respecte a la resta de teories psicològiques.
Fins llavors qualsevol explicació d’un fenomen psicològic es feia segons una causalitat lineal, és a dir que un esdeveniment A determina o provoca un esdeveniment B i aquest al seu torn un altre C, així successivament del passat al present.
És per això que les escoles dominants en els anys 50, mantenien que només la comprensió del passat podria portar a la comprensió i modificació del present.
La teràpia familiar sistèmica suposa un model alternatiu d’entendre els problemes humans, on es modifica el concepte de causalitat lineal pel de causalitat circular, això és, que un individu des del punt de vista sistèmic, és una entitat que interactua dins d’un sistema de relacions on s’intercanvia informació i on existeix una influència recíproca.
Així doncs l’esquema anterior que de la manera següent:
Tota persona es troba dins d’un sistema juntament amb altres persones, i on no són simples emissors o receptors d’informació sinó que estan en un procés continu d’influència, una vegada desencadenat aquest procés circular no existeix ni un començament ni una fi sinó un sistema d’influències recíproques.
D’aquesta manera l’anàlisi de la persona es realitza en funció de la seva relació amb els altres, es passa de l’intrapsíquic al relacional, de l’anàlisi del passat, a l’estudi del que governa la relació aquí i ara, del perquè del problema a què és i com es pot modificar.
Així doncs aquesta concepció de la teràpia es caracteritza per realitzar les sessions en un format familiar on participen per exemple, no sols el membre simptomàtic sinó tots aquells que conviuen amb ell.
Una de les majors innovacions que això suposa, és que el terapeuta que es troba amb la família, treballa amb un equip que se situa darrere d’un mirall unidireccional de manera que observen al terapeuta i la família sense ser vists. Aquest equip pot comunicar-se amb el terapeuta mitjançant un intèrfon per a suggerir-li o fer observacions sobre la sessió.
Un altre aspecte important i característic d’aquesta modalitat e teràpia és la gravació en vídeo de la sessió, la qual cosa permet tenir el material real i objectiu per a una anàlisi posterior.
Actualment existeixen diferents modalitats de teràpia que sorgeixen de la concepció sistèmica de la teràpia familiar, però originalment va aparèixer de la trobada entre les escoles comunicacional i estructural.
L’escola estructural es caracteritza per centrar-se en l’estructura de la família, la qual cosa s’intenta observar és com una família està organitzada.
Els estructuralistes, el major representant dels quals a Salvador Minuchin, es fixen més en el patró interaccional que en el símptoma. El símptoma s’explica com una resposta de defensa, tots els organismes quan es veuen sotmesos a determinades circumstàncies reaccionen adaptant-se al canvi, i aquestes conductes d’adaptació poden arribar a ser símptomes.
El canvi es produeix quan una situació és desequilibrada. Pel fet que la tendència del sistema és a tornar a equilibrar-se, la qual cosa tècnicament es denomina homeòstasi, la nova situació generada serà, diferent de l’anterior.
Un concepte important en l’enfocament estructural de Minuchin és el dels límits entre els diversos subsistemes que existeixen en una mateixa família, com són el subsistema parental format pels pares, el subsitema filial compost pels seus fills, o una díada com la formada per la mare i un fill.
Perquè el funcionament familiar sigui adequat, els límits dels subsistemes han de ser clars. Així, el “subsistema conjugal” tindrà límits tancats per a protegir la intimitat de la parella. El “subsistema. parental” tindrà límits. clars entre ell i els nens, permetent l’accés necessari entre tots dos subsistemes.
És possible considerar a totes les famílies com a pertanyents a algun punt situat entre un “continuum” els pols del qual són els dos extrems de límits difusos (famílies aglutinades), d’una banda, i de límits rígids (famílies deslligades), per l’altre.
Per la seva part l’escola comunicacional, dona una major importància a la comunicació en la família. Els inspiradors d’aquest enfocament, Gregory Bateson i Don Jackson van formular la hipòtesi segons la qual en la base d’un trastorn psíquic existeix un patró de comunicació disfuncional entre el subjecte i la seva família.
Així la teràpia és entesa com un acurat estudi de la comunicació interpersonal que pot ser modificat amb accions o prescripcions directes indicades pel terapeuta. D’aquest enfocament comunicacional, juntament amb altres influències, sorgirà la després anomenada teràpia estratègica.